L'Iran tanca Ormuz i ataca el Golf després de ser bombardejat pels EUA

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai Inscriu-t’hi Els intercanvis han començat quan Washington ha llançat una onada d'atacs contra territori iranià que el Comandament Central dels Estats Units (Centcom) ha justificat com una mesura per "degradar la capacitat" de l'Iran, després que Teheran bombardegés un portacontenidors amb bandera de Xipre que navegava per una ruta no autoritzada de l'estret d'Ormuz. Mitjans iranians han informat d'explosions a diversos punts del país, entre els quals hi ha ciutats de la província de Bushehr (sud-oest), on hi ha una central nuclear, i també diverses localitats properes a Ormuz. L'Iran no ha trigat a respondre i ha carregat contra la xarxa regional de bases i infraestructures que sosté la presència militar de Washington al Golf. Teheran ha reivindicat atacs contra centres logístics i plataformes de suport militar a Oman, sistemes de defensa i radars nord-americans a Kuwait i Bahrain, i la base aèria Príncep Hassan a Jordània. A Qatar, els míssils han tingut com a objectiu la base d'Al-Udeid, una de les instal·lacions militars nord-americanes més grans de la regió. Doha diu haver interceptat els projectils, tot i que tres persones han quedat ferides per fragments. La República Islàmica ha anunciat el tancament de l'estret d'Ormuz, clau per al comerç mundial, fins a "la fi de la interferència dels EUA en aquesta regió". Però Washington assegura que l'estret encara està obert i que les seves forces estan preparades per garantir la llibertat de navegació. El Centre Conjunt d'Informació Marítima ha confirmat que el corredor marítim del sud continua operatiu, tot i que ha elevat el nivell d'amenaça a "sever" pel risc per als vaixells. Un memoràndum de malentesos El detonant immediat d'aquesta nova escalada han sigut els atacs iranians contra diversos vaixells comercials que navegaven per l'estret d'Ormuz i la posterior resposta militar dels Estats Units. Però l'origen de la crisi ve de més lluny. Es remunta al memoràndum d'entesa signat el juny, un document que havia d'obrir una negociació de seixanta dies per posar fi a la guerra, limitar el programa nuclear iranià i rebaixar la tensió a tots els fronts de la regió. La posició iraniana l'ha resumit aquest diumenge el president del Parlament i un dels principals negociadors de l'acord, Mohammad Bagher Ghalibaf. "L'era dels acords unilaterals s'ha acabat. Els vam dir que complissin la seva paraula o pagarien el preu", ha escrit juntament amb una imatge de l'article 5 del memoràndum amb la frase següent: "La República Islàmica de l'Iran prendrà les mesures necessàries". No era una referència casual. Era una manera d'assenyalar el punt concret sobre el qual, segons Teheran, descansa tota la crisi actual. L'article 5 establia la reobertura de l'estret d'Ormuz i comprometia l'Iran a garantir la seguretat de la navegació durant el període de negociació. Per als Estats Units, aquest compromís significava restablir la llibertat de navegació i evitar qualsevol interferència sobre una ruta per on transita una cinquena part de l'energia mundial. L'Iran, en canvi, va entendre que el text reconeixia el seu paper central en la gestió de l'estret i que, una vegada conclòs el període transitori, qualsevol mecanisme de navegació s'havia de negociar amb Oman, l'altre estat riberenc. La importància que l'Iran concedeix a aquest corredor va quedar també resumida per Mohsen Rezaei, assessor militar del líder suprem, quan va assegurar que "l'estret d'Ormuz és més important que desenes de bombes atòmiques". L'afirmació va més enllà de la retòrica. Reflecteix una idea que ha anat guanyant pes dins l'estratègia iraniana després de mesos de guerra: si la República Islàmica no pot garantir la seva pròpia seguretat, tampoc permetrà que la resta de la regió gaudeixi d'estabilitat com si el conflicte no existís. Més que una disputa sobre la navegació, el que emergeix és un pols per decidir qui estableix les regles del joc al Golf. Els Estats Units insisteixen que la llibertat de navegació no pot estar sotmesa a condicions ni restriccions. L'Iran sosté que la seguretat de l'estret no es pot gestionar al marge dels seus interessos i reclama un paper determinant juntament amb Oman. Són dues visions difícils de reconciliar i que el memoràndum d'entesa mai va arribar a resoldre. Sobre el paper, l'alto el foc continua vigent. Cap de les dues parts ha anunciat oficialment la seva ruptura i el termini per negociar un acord definitiu continua obert. Però els atacs dels últims dies han posat al descobert les contradiccions. Les aigües d'Ormuz s'han tornat a obrir al tràfic comercial, però l'estret continua tancat políticament. El que queda bloquejat no és només una ruta marítima, sinó també l'entesa entre Washington i Teheran sobre les regles que han de regir un dels passos més estratègics del món.