El que està a punt de passar a Alemanya és alarmant

El partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) es prepara per fer un gran salt endavant. Saxònia-Anhalt, un antic estat de l’Alemanya de l’Est d’uns dos milions d’habitants, és relativament petit. Però la importància de les eleccions de diumenge podria ser sísmica. L’AfD va pel camí de guanyar amb una àmplia majoria i fins i tot podria obtenir la majoria absoluta, cosa que li permetria formar un govern regional per primera vegada en la seva història. Durant molt de temps confinada a l’oposició, l’AfD es troba ara a les portes d'arribar al poder, almenys a escala regional. Llegeix-lo tot Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai Inscriu-t’hi L’ascens de l’AfD ja ha dificultat la formació d’un govern coherent i estable a escala nacional. El seu èxit en les eleccions federals de l’any passat, en què va quedar en segon lloc amb el 20% dels vots, va obligar els cristianodemòcrates de centredreta a formar govern amb els socialdemòcrates de centreesquerra. Tots dos partits s'han estat discutint des que Friedrich Merz va esdevenir canceller, mentre l’AfD ha crescut amb força a les enquestes. Ara és, amb diferència, el partit més popular d’Alemanya. El que fa especialment sorprenent l’ascens de l’AfD és que és molt més extremista que altres partits europeus d’extrema dreta que ja són al poder –com ara els Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni– o que hi podrien arribar aviat –com el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen–. Mentre que aquests partits han intentat, en certa manera, desmarcar-se de les seves posicions més radicals i moderar-se, l’AfD s’ha anat radicalitzant amb el temps, aprofundint els seus vincles amb els neonazis i prometent repatriar els immigrants. I a mesura que ho ha fet, ha anat guanyant popularitat. L’any passat, l’agència d’intel·ligència interior d’Alemanya va classificar el partit com a "extremista de dreta". Però la magnitud del seu suport fa que sigui massa tard per prohibir-lo. En lloc d’això, correspon al govern de Merz aturar-lo. Tanmateix, preocupat sobretot pel rearmament i la política exterior, sembla incapaç de fer-ho. Per a Alemanya –i per a la resta d’Europa–, les conseqüències són realment alarmants. Profunda crisi econòmica Al centre de la qüestió hi ha l’economia, que travessa una profunda crisi estructural. Durant les dues últimes dècades, l’economia alemanya ha estat sovint descrita com la més forta d’Europa. En realitat, la seva extrema dependència de les exportacions la feia força fràgil. Ara aquesta fragilitat li ha passat factura: la indústria manufacturera alemanya, base del seu èxit econòmic, està rebent l’impacte combinat dels aranzels nord-americans i de la competència xinesa. Aquest declivi econòmic és un dels factors que explica el recent augment del suport a l’AfD. De fet, l’AfD va néixer arran de qüestions econòmiques. Es va crear el 2013 com a resposta directa a la insistència d’Angela Merkel que no hi havia alternativa al rescat de Grècia –d’aquí el seu nom–, i originalment era un partit de partidaris de la disciplina fiscal que s’oposava a una Unió Europea redistributiva. Després de la crisi dels refugiats del 2015, es va redefinir com un partit contrari a la immigració i a l’islam; dos anys més tard, va entrar al Bundestag, cosa que va portar alguns a imaginar que s’havia centrat exclusivament en qüestions culturals. Però, al costat dels xenòfobs i els nacionalistes identitaris, els partidaris de la disciplina fiscal van continuar tenint cabuda a l’AfD. Una de les seves principals preocupacions era mantenir l’anomenat fre al deute, una esmena constitucional que limitava l’endeutament del govern. Durant la seva campanya del 2025, Merz es va comprometre a mantenir-lo, tot i que això impedia les inversions tan necessàries. Però després que els cristianodemòcrates guanyessin les eleccions, va arribar a un acord amb els socialdemòcrates i els Verds, abans que s’hagués constituït el nou Parlament, per modificar la Constitució i excloure la despesa militar de les limitacions del fre al deute. Aquesta maniobra, democràticament discutible, va alienar molts votants de dretes. Va ser aproximadament en aquell moment quan l’AfD va superar per primera vegada els cristianodemòcrates a les enquestes. Merz no va desmantellar completament el fre al deute. Fer-ho hauria permès començar a resoldre alguns dels problemes d’Alemanya. En canvi, com que la despesa no militar continua subjecta al fre al deute, el canceller ha continuat retallant en l’estat del benestar i ha dit als alemanys que han de treballar més perquè l’economia pugui recuperar la seva "competitivitat". Aquesta idea –augmentar la despesa militar mentre es retalla en altres àmbits– pot resultar atractiva per als analistes de política exterior, però és políticament desastrosa. Una part important de l’atractiu de l’AfD rau en el seu èmfasi en la pèrdua de llocs de treball i el deteriorament de les perspectives de futur. El partit de la pau El rearmament d’Alemanya també ha estat desastrós des d'un altre punt de vista. Des del 2022, els partits centristes alemanys han abandonat en gran manera el seu compromís amb la idea d’Alemanya com a Friedensmacht, és a dir, una força per la pau, i ara parlen més de preparar-se per a una guerra a gran escala amb Rússia. Merz, per la seva banda, diu que vol que Alemanya tingui "l’exèrcit convencional més fort d’Europa". Això ha permès a l’AfD presentar-se com el partit de la pau –no gaire diferent de la manera com Donald Trump es va posicionar contra les "guerres eternes" adoptades tant pels demòcrates com pels republicans nord-americans. L’augment de la despesa militar ha fet que alguns es preguntin si Alemanya podria convertir-se en "la pròxima potència hegemònica europea". Però això és una fantasia. D’una banda, no és gens clar que els plans de despesa d’Alemanya es tradueixin en capacitats militars reals, i encara menys que permetin reactivar l’economia. De l’altra, Alemanya està cada vegada més aïllada dins de la Unió Europea, en gran part per culpa del seu suport incondicional a Israel i de la seva disposició a bloquejar qualsevol mesura contra aquest país, com la suspensió de l’acord d’associació de la Unió Europea amb Israel. I, potser el més important, entre els votants alemanys hi ha poc suport al poder militar, i encara menys a la guerra. Quan Merz es va presentar com a candidat a canceller, va prometre reduir la popularitat de l’AfD, principalment endurint les mesures contra la immigració, inclosa el que l’acord de coalició anomenava una "ofensiva de deportacions". Després, la nit de les eleccions, va declarar que la seva "prioritat absoluta" seria reforçar Europa tan de pressa com fos possible perquè, pas a pas, poguessin "aconseguir la independència dels Estats Units". Això va generar molta expectació entre els partidaris d'una autonomia europea més gran. Un any i mig després, tots dos objectius estan més lluny que mai. És probable que en les dues eleccions regionals que se celebraran a finals d’aquest mes l'AfD aconsegueixi nous avenços i que augmenti la sensació de crisi nacional. Alguns cristianodemòcrates, presos pel pànic, ja especulen sobre el futur de Merz. Però el que el país necessita no és un canceller diferent, sinó un enfocament completament diferent. Fins que no passi, l’AfD es continuarà acostant, a poc a poc, al poder. Copyright del New York Times