“Et pots passar quatre anys a la Facultat de Filologia Catalana i que ningú no et parli de Folch i Torres”

13.07.2026 - 21:40 | Actualització: 13.07.2026 - 22:16 Hi ha llibres que neixen amb vocació de perdurar. Cartes imprevistes (Animallibres), escrit per Tina Vallès (articulista de VilaWeb i membre del pòdcast Poc cas) i il·lustrat per Mercè Galí, n’és un. D’ençà que va arribar a les llibreries, ha captivat lectors, llibreters i crítica fins a convertir-se en un llibre multipremiat. Només en un any, ha guanyat el premi Crítica Serra d’Or Infantil, el premi Llibreter en la categoria de literatura infantil i juvenil en català i el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. També és finalista al premi Atrapallibres en la categoria de deu anys, però fins a l’any que ve no se sabrà si finalment n’és el guanyador o no. En aquesta conversa, escriptora i il·lustradora reflexionen sobre el moment que viu la literatura infantil i juvenil catalana, la importància de crear lectors, el valor dels llibres que perduren i el procés creatiu que hi ha darrere d’una història en què els objectes prenen la paraula. —Cartes imprevistes ha estat multipremiat. Com viviu aquesta gran rebuda tant del públic com de la crítica? —Tina Vallès [T. V.]: No ens ho esperàvem. Tant la Mercè com jo fa molts anys que ens hi dediquem i, quan reps aquest reconeixement, s’agraeix molt. No només pel llibre en si, sinó també per tota la feina feta fins ara. —Mercè Galí [M. G.]: Cada premi ha estat una alegria. Al final, ja era com un déjà-vu! —T. V.: Val a dir que tot plegat és molt simbòlic. És a dir: els premis d’obra publicada estan molt bé, perquè posicionen el llibre a la llibreria. N’estem molt agraïdes, però no hi ha dotació econòmica en cap d’aquests premis. Ni un euro. No passa res, ens fa molt felices haver rebut tots aquests premis, però això ens ha de mostrar una mica la radiografia de com està el pati. —I com està? El sector diu que no para de créixer, però és del tot real? —T. V.: El creixement és en tot l’àmbit de la ficció, especialment la ficció comercial. Ara: si pensem en llibres escrits en català, em sembla que no hi ha tant de creixement com ens fan creure. Les editorials venen la part lluminosa i amaguen la fosca. Costa de creure que realment creixi tant com diuen, però és que cal tenir en compte que ara es venen llibres de youtubers, llibres que es venen als supermercats! —M. G.: No totes les coses que es publiquen són bones i, a més, hi ha molta pressió a l’hora de publicar: si la competència en publica cinc, tu també. Sembla que prima més el mercat que no pas fer menys llibres, però més ben fets i pagant bé als autors. Ara es publica molt. Fins i tot massa, segons que ens diuen moltes llibreries. També estem en un molt bon moment quant a editorials petites que treballen molt bé. En l’àmbit dels àlbums il·lustrats, per exemple, hi ha una gran varietat de coses per a triar. —T. V.: És un moment bastant dolç, sí. Però res no és gaire fix. Moltes coses estan en fase de prova i amb situacions molt precàries. Tothom intenta de treballar de la millor manera i pagar bé a tots els col·laboradors, però no es pot. I encara una altra cosa… —Digueu. —T. V.: La majoria de literatura que es publica en català, tant per a adults com per a petits i joves, és subvencionada. Tinguem-ho clar. Els ajuts per a publicar en català, hi són per alguna cosa. —Què voleu dir? —T. V.: Que, si no, aquestes empreses no tirarien endavant. I que, si no tiressin endavant publicant en català, canviarien al castellà i hi perdríem tots. Per tant, vendre una situació excessivament lluminosa quan la majoria d’editorials, fins i tot les més grans, continuen vivint de subvencions… —Quan es van fer públics els premis Llibreter, vau agrair que els llibreters triessin el vostre llibre tot i no ser estrictament una novetat. Vivim sota la dictadura de les novetats editorials? —T. V.: Sí. A més, en la literatura infantil i juvenil es publica molta menys literatura d’autoria catalana que no d’autoria estrangera, i això fa que l’estrangera s’acabi menjant tota la prestatgeria de novetats. Si no fos pel premi Llibreter i tots els altres que hem rebut, Cartes imprevistes ja no seria a les llibreries, perquè es va publicar el març del 2025. En canvi, aquesta empenta ha fet que torni a ser a les taules de recomanats. —En la literatura infantil i juvenil, té sentit aquesta dictadura de la novetat? —T. V.: No, perquè el públic a qui t’adreces és canviant i, per tant, pots oferir el mateix llibre durant molt més temps, perquè les criatures creixen, però el llibre continua essent per a aquella edat. Com que qui compra no és qui consumeix, hi ha un excés de comercialització que perjudica quan intentes fer una cosa més literària i amb la voluntat que perduri. —M. G.: De fet, els lliuraments sempre són per la Setmana del Llibre en Català, per Nadal, per Sant Jordi… Una novetat fora d’això, et fa ser invisible, com si no existissis. En aquest sentit, els clubs de lectura ajuden molt a fer reviure els llibres. —T. V.: Hi ha editorials, sobretot de literatura infantil i juvenil, que treballen molt el fons i van reeditant llibres. A poc a poc, aquesta cultura de cuidar el fons va arribant, però com que el bombardament del producte no s’atura, és difícil de visibilitzar aquesta altra feina. —En aquest sentit, preguntar als llibreters també pot ajudar a trobar coses que surtin una mica d’allò que és estrictament novetat. —T. V.: Exacte! És que si només ens basem en allò que hi ha a la taula de recomanacions… Si no trobes el llibre que t’agrada, pregunta, digues quin llibre t’ha agradat, explica’t. Segur que el llibreter sap què recomanar-te. —En un moment en què hem passat una forta crisi quant a l’audiovisual català, sobretot en canals infantils, la literatura infantil i juvenil ha sabut sobreviure? —M. G.: No sé si es pot relacionar… Però, mira, justament ara pensava amb l’Atrapallibres. És una mena d’oasi dins la literatura, un premi en què els infants i joves lectors decideixen quines són les millors obres de literatura infantil i juvenil publicades en català l’any anterior. Hi ha milers de nens i moltes escoles abocades en aquest premi. Hi ha un fanatisme al·lucinant! Però és allò que dèiem: és només un oasi. —T. V.: Bé, un oasi, però que aglutina 16.000 nens! —M. G.: Sí, sí! Ara, desconec si això supleix la manca d’audiovisual en català… Incentivar la lectura comença a casa, posant-los un llibre al davant i evitant que estiguin enganxats a les pantalles. En aquest sentit, les biblioteques i llibreries també fan molt bona feina, perquè organitzen clubs de lectura que poden enganxar els nens a la lectura. —T. V.: També hi ha molts professors motivats a fomentar-la. En el cas del premi Atrapallibres, hi ha classes senceres que hi participen. I no és només que llegeixin llibres, sinó que, votant-los, també aprenen a valorar-los, a fer debat crític. Evidentment, en una classe hi ha de tot: hi ha qui llegeix molt, qui no… Però això ha passat en totes les èpoques. No té res a veure amb pantalles, ni amb noves tecnologies ni en quin any vivim, sinó que a classe sempre hi ha varietat. Per això és important que els bons llibres arribin a les escoles: que els nens que ja vibrin amb la lectura hi continuïn vibrant i que els qui no, que comencin a valorar-la o, com a mínim, que tinguin l’oportunitat de decidir si els agrada o no. —Hi ha més iniciatives com la de l’Atrapallibres que acostin la lectura a les aules? —T. V.: Moltes! Per exemple, Lletres a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes. Cada vegada n’hi ha més, perquè cada vegada es demostra més que iniciatives com aquestes, que porten autors a les escoles, funcionen. Si vols que un nen sigui lector, li has de crear un entorn lector. —Què vol dir un entorn lector? Com ha de ser? —T. V.: Que els adults de referència, passant pels professors i la família, també tinguin interès per la lectura. Com et pots afeccionar a una cosa de petit si al voltant teu ningú no hi està afeccionat? A vegades hi ha excepcions, però en general hi ha d’haver el clima perquè això passi. —I les biblioteques, escolars i públiques, quin paper hi tenen? —M. G.: En el meu cas, per exemple, hi vaig a fer molts tallers. És una bona manera d’entrar en tota la part visual i plàstica de l’àlbum il·lustrat. Les biblioteques, a més, són llocs on tens moltes coses a l’abast, no cal comprar-te el llibre. Són obertes a tots els usuaris. Fan molt bona feina. Ara: cal destinar recursos a escoles i biblioteques perquè nosaltres hi puguem anar, perquè cobrem per fer tot això. És la nostra feina. —Parlem de Cartes imprevistes. No és pas la primera vegada que treballeu juntes. Com ens hem d’imaginar la creació d’un llibre com aquest? —T. V.: El primer llibre que vam fer juntes va ser Mira. Encara no ens coneixíem. Quan el vaig tenir escrit, l’editorial em va preguntar qui m’agradaria que l’il·lustrés i vaig proposar la Mercè. Ens vam entendre de seguida. Quan vaig començar a escriure Cartes imprevistes ja li anava enviant coses, sense saber si podríem tornar a treballar juntes o no. —M. G.: Amb la Tina hi ha un entusiasme compartit a l’hora de fer les coses. Ens ho passem bé. M’envia el text i jo faig el buidatge de tot plegat. És com jugar! —T. V.: Sí, és un dels llibres en què m’ho he passat més bé escrivint, i crec que això arriba al lector. Això no vol dir que sigui un llibre superficial, perquè també hi ha moltes capes i un rerefons amb més intenció per a qui el trobi. —M. G.: I que connecta molt el llenguatge escrit amb el visual. És educar amb la narrativa i aprendre a veure les coses, comparar… La il·lustració vol ser un fil conductor. —T. V.: A vegades els autors oblidem que la il·lustració no és només una decoració que acompanya el text, sinó que també és una narrativa i una lectura. Com que quan som grans ens treuen els dibuixos dels llibres, deixem d’observar amb calma. Els infants es fixen en moltes més coses que no pas els adults. —M. G.: A més, la imatge també pot incentivar molt la lectura, perquè ajuda a crear escenaris. —T. V.: S’ha de fer valdre tot l’objecte i tota la gent que hi ha treballat, perquè així també et formes com a lector i saps com cal valorar els llibres. I, amb això, vull aprofitar l’avinentesa per a dir que si compres un llibre que resulta que, pel motiu que sigui, és defectuós o hi ha faltes d’ortografia, per exemple, tens dret de dir-hi la teva, de tornar a la llibreria i dir-ho, perquè això també és una manera que les editorials es posin les piles. —Una de les primeres coses en què es retalla és en la correcció? —T. V.: Sí, perquè els costs són els que són i a vegades es vol tirar pel dret. He de dir que en el sector de la literatura infantil i juvenil es treballa molt meticulosament i es pateix molt per això, perquè tens molta responsabilitat. Has de tenir molt clar amb què jugues i a qui t’adreces. —Aquesta capacitat que teniu de capbussar-vos del tot en el món i el pensament dels infants, a més de demostrar que teniu una gran imaginació, és una habilitat que s’entrena? —T. V.: Si fas l’exercici d’agafar cinc objectes i imaginar-te quina conversa tindrien entre ells, et sorprendries de les coses que en poden sortir! La imaginació no l’exercim, però no és que no la tinguem, sinó que queda adormida. M. G.: També hi ha una manera de ser, de tenir curiositat per les coses, que és allò que tenim la Tina i jo. Passa que és veritat que arriba un moment que els llibres passen de ser àlbums a ser narrativa i a no tenir dibuixos. O fer arts visuals i plàstica a primària i que, de cop, desapareguin del currículum. Per què desapareixen? Què és més important? Què és menys important? En quin moment deixem d’expressar-nos? —T. V.: No volen que pensem. L’activitat manual, com fer ganxet, per exemple, fomenta la creativitat i la introspecció. Tot allò que passa dins el teu cap és espectacular. Estaria bé que en tot el sistema educatiu es fomentés la part creativa. I no per a tenir més escriptors, més pintors o més músics, sinó per a tenir gent que pensi més. La creativitat és pensar. —M. G.: Però tu, Tina, també tens la capacitat de trobar aquests detalls i endinsar-t’hi. No tothom pot escriure un llibre així, perquè hi ha gent que es pensa que escriure per a infants és la cosa més avorrida del món i té menyspreu per aquest gènere. No és gens fàcil fer una cosa ben escrita que tingui interès per a tothom, per a petits i grans. I amb el tema de la il·lustració encara passa més, som els germans petits de tot. —Costa de creure aquest menyspreu tenint en compte que som un país d’una gran tradició de literatura infantil i juvenil, amb grans autors i il·lustradors. —T. V.: Fixa’t que és una tradició que no ha continuat. És a dir, sí, hi ha hagut una represa, però si penses en personatges il·lustres de la literatura infantil i juvenil del país, tots són de fa molts anys. Les més recents són les Tres Bessones! Tota la resta són de fa molts anys. En Massagran, l’Ot el Bruixot… Hem d’anar molt enrere! O, per exemple, pensem en Pilarín Bayés i Roser Capdevila: sempre se les posa al mateix sac, com si fossin la mateixa cosa! —I per què passa? —T. V.: Perquè costa molt de finançar un projecte que comenci de zero i que perduri. Com que el mercat va tan de pressa i com que l’espai per a literatura infantil i juvenil escrita en català és cada vegada més reduït… Per a un editor, és més fàcil agafar un àlbum fet en anglès, francès o italià i traduir-lo amb tota la maqueta ja feta, perquè és més ràpid i econòmic. Si et ve un text sol has de pensar la manera de fer-lo, en quin format, qui l’il·lustrarà… Tot això és més temps, més feina i més diners. Aquest és el problema. I per això hi ha tota aquesta invasió de literatura estrangera, que no és que sigui una invasió, està molt bé i és una inspiració bona, però és que és desesperant. És un peix que es mossega la cua: per què no hi ha més autors de literatura infantil i juvenil? Perquè no hi ha espai, tampoc als mitjans. I no sols això: a la universitat, a les facultats de filologia, no s’estudia aquesta literatura. Les úniques universitats on es parla de literatura infantil i juvenil són a les d’educació en una assignatura que es diu didàctica de la literatura. Això vol dir que pots passar per la Facultat de Filologia Catalana quatre anys o cinc i que ningú no et parli de Folch i Torres, de Sebastià Sorribas o de Mercè Canela. És molt fort. —M. G.: Tot plegat va agafant un aire de militància que està molt bé, però arriba un punt en què és molt difícil viure’n. És molt precari. La militància és sobreviure a aquesta feina. Què necessitem per a poder viure bé d’això, amb unes bones condicions? A banda anar fent tota la difusió i els ajuts que tenim… —T. V.: Arriba un moment que tens cinquanta anys i encara demanes ajuts! Quants anys fa que publico? Alguna cosa no fem bé. Però, vaja, també treballem per canviar-ho. —Els contes sempre han de ser concebuts amb acompanyament d’adults? —M. G.: En el meu cas, no. Jo agafo allò que explica la Tina i miro com puc explicar-ho i jugar amb el text. Quan faig les il·lustracions, no penso si seran per a un nen de sis anys o de deu. Aquí, no volia infantilitzar els objectes fent-los cara, braços, cames… Més aviat, volia jugar amb les composicions. —T. V.: Aplicat a la lletra és més o menys això mateix. No em preocupa ni m’ha de preocupar, això. Els autors ens hem de treure aquesta mena de pes extra que se’ns afegeix sovint: quin tema tracta? Quin tema treballa? Deixa’m en pau, és literatura! Si com a mestre, mediador, llibreter o bibliotecari vols vehicular-ho d’alguna manera per tractar sobre un tema en concret, endavant. Però jo ja l’he escrit, ja l’he publicat. Ara és teu, fes-ne què vulguis. Si penses en la intenció del llibre abans d’escriure’l, ja no escrius una història, escrius una intenció. I la intenció, al capdavall, no depèn tampoc de tu, perquè cadascú llegeix el llibre d’una manera diferent. Hem de deixar espai al lector i que l’autor pugui crear amb una certa llibertat sense aquest pes que se’ns afegeix quan escrivim literatura infantil o juvenil. És com la paranoia aquesta dels llibres d’emocions. Què vol dir? Tots els llibres poden generar emocions, fins i tot un manual d’àlgebra! Les emocions no són dins els llibres, les tens tu. —M. G.: Si haguéssim pensat en tot això, no faríem allò que volem fer. —És un llibre epistolar entre objectes. Les cartes i els objectes són dues de les vostres obsessions. Per què? —M. G.: Som bastant fetitxistes d’objectes! En el meu cas, m’agrada molt jugar amb els objectes i amb allò que forma part de casa meva o del meu imaginari. Crec molt en la història de les coses, de les pedres… Sóc molt de fabular. La gràcia d’aquest llibre és que els nens poden empatitzar amb coses que tenen a casa. —T. V.: A mi, les cartes sempre m’han agradat molt, tant escriure-les i rebre-les com llegir-les. Les novel·les epistolars m’encanten. Això que sigui una cosa quasi privada, que representa que s’ha escrit només per a la persona a qui s’adreça, em motivava molt, de petita. Sempre havia pensat que m’agradaria escriure una novel·la epistolar, però mai no trobava el com, perquè ara, al segle XXI, és poc versemblant. I, a més, és difícil d’innovar. Les cartes de l’esquirol a la formiga, de Toon Tellegen, em va inspirar molt. Hi ha un moment en què una carta és escrita per la carta. En aquell moment, vaig dir: “Ja està! Puc fer cartes d’objectes!” Una cosa que em passa molt és que, per exemple, ara que estic asseguda en aquesta cadira, penso: “Qui hi ha passat abans? S’hi ha assegut en Valtònyc?” I, això, ho penso sempre, dels objectes. Quan se’m va encendre la bombeta, vaig decidir de posar-me en la pell dels objectes de la casa. Tota la resta va anar sortint a mesura que escrivia les cartes. —Al llibre, els objectes estan preocupats per la humana que viu amb ells. —T. V.: Sí, de cop, deixen de ser objectes útils. El lector pot pensar que tots s’uneixen per ajudar-la, però en realitat, si hi penses una mica més, els objectes només volen continuar vivint. Aquest joc m’interessava per fer diferents capes de lectura del llibre. Algú em va dir que el llibre li recordava els films de Pixar. I a mi m’agrada d’imaginar-m’ho com Toy Story, en què les joguines fan la seva quan ningú no les mira. —Per anar acabant: Tina, enguany heu estat l’autora de la Cantània. Com valoreu l’experiència? —T. V.: La Cantània ha estat una de les experiències més enriquidores que he viscut com a autora. És una iniciativa molt especial perquè implica escoles durant tot un any i permet que infants i mestres visquin el procés creatiu de dins mateix. Tot comença buscant la història, després treballes braç a braç amb el compositor –en el meu cas, Jordi Cornudella– i vas construint el text segons les necessitats musicals. És un procés d’anar ajustant versos, ritmes, accents i síl·labes fins que tot encaixa. En vaig aprendre molt. Després arriba la part de compartir el projecte amb les escoles, veure com els infants fan seva la història i, finalment, assistir a la representació a l’Auditori. Veure com un text que has escrit creix gràcies a la feina de músics, directors, escenògrafs, mestres i centenars d’infants és una experiència espectacular. Si algun dia em donessin l’oportunitat de repetir-ho, hi tornaria sens dubte. —També sou una de les escriptores més traduïdes aquests darrers anys. Només un exemple: La memòria de l’arbre ja s’ha traduït a dinou idiomes! —T. V.: N’estic molt contenta! A Turquia, per exemple, em publiquen ara mateix tota l’obra i funciona molt bé. I títols com ara La memòria de l’arbre i Els pòstits del senyor Nohisoc també continuen arribant a més països. Tot això és possible gràcies a la combinació d’uns quants factors: publicar amb Anagrama, la feina de l’agència Asterisc i, sobretot, la tasca constant de l’Institut Ramon Llull per a donar a conèixer la literatura catalana al món. La cosa més interessant és que no és un cas esporàdic, sinó que cada vegada hi ha més autors catalans que consoliden aquesta presència internacional. És una feina de fons, feta amb constància, però que ja dóna molt bons resultats. —Voleu afegir-hi res més? —M. G.: No!