Carlo Sechi: “És de ximples no aprofitar la llei d’escolarització en alguerès”

21.08.2026 - 21:40 | Actualització: 21.08.2026 - 21:43 Carlo Sechi (l’Alguer, 1946) fa gairebé seixanta anys que fa de l’activisme lingüístic i la política la seva manera d’habitar el món. Mestre de música jubilat i figura destacada del waterpolo local, va fundar els anys setanta el moviment Sardenya i Llibertat, amb el qual va ser regidor de Cultura i Esport i, entre el 1994 i el 1998, síndic de l’Alguer. Al capdavant del municipi va impulsar la retolació bilingüe, la programació teatral en català i els primers convenis amb universitats del domini lingüístic. El 1985 va fundar l’Obra Cultural de l’Alguer, que encara dirigeix, i el 1988 va posar en marxa la Biblioteca Catalana. Va ser també un dels artífexs de la llei de minories lingüístiques italiana del 1999, que després de quinze anys de negociacions va incloure el català entre les llengües reconegudes per l’estat. El 28 d’agost, a les Festes 31 d’Agost que organitza l’Obra Cultural, el municipi li lliurarà el premi Fidelitat a l’Alguer, la distinció més alta que atorga la ciutat a les persones que més s’han distingit en la protecció de la llengua i la cultura alguereses. En ocasió del reconeixement i del pas per la Universitat Catalana d’Estiu, hi parlem de l’estat real del català a la ciutat i de les batalles que cal guanyar. –Al maig, la flama del Correllengua Agermanat va acabar el viatge a l’Alguer després d’haver recorregut tots els Països Catalans. Com es va rebre? –És estat acollida positivament, com passa quasi sempre amb les iniciatives catalanes. És sorprenent la participació de la gent, que potser no s’adona precisament del que és, però s’hi anima perquè entén que és una cosa que ve de Catalunya. Va coincidir també amb la festa de Sant Joan de la Porta Llatina: l’Alguer ja estava animada i va acollir el Correllengua amb molta simpatia i solidaritat. –El Correllengua ha arribat fins a l’Alguer, però sentiu que el municipi sovint és oblidat quan es parla dels Països Catalans? –En aquesta ocasió, l’Alguer ha estat destacada com la meta final del Correllengua, ens tocava celebrar la conclusió d’un acte pancatalanista autèntic que tocava totes les terres de llengua catalana. Som la realitat més petita i perifèrica, i a vegades més problemàtica d’implicar, però participem amb tot l’entusiasme en iniciatives com aquesta. El Correllengua et fa documentar de quines són les terres catalanes i com conclou a l’Alguer. En un Alguer que avui té problemes sobretot de falta d’ús social de la llengua i de feblesa de les institucions a l’hora d’aplicar les normes. Això ens ajuda a animar-nos també, perquè hi ha militants més vius i més actius que es fan càrrec de promoure l’adhesió dels altres. –Una enquesta del 2015 deia que el 50% dels algueresos sap parlar alguerès i un 88% l’entén. –Això és un optimisme horrorós. Absolutament, no. No sé qui ha fet aquesta enquesta. –La Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb el municipi de l’Alguer. –D’enquestes a l’Alguer, se n’han fet moltes. És una realitat en evolució constant. Sempre més gent ve a viure a l’Alguer. Ara no sé què passarà, perquè patim un superturisme de massa brutal que posarà en crisi moltes situacions i molta gent. Però nosaltres considerem que podem estimar en un 20% els catalanoparlants. Falta més ús social, però hi ha sempre més gent que desitja aprendre el català i poder-lo parlar. Probablement, no hi són més aquells ambients i condicions de fa un temps que afavorien l’encontre i l’oportunitat. Avui som les entitats culturals les qui aguanten el pes de promoure la llengua a través d’actes, concerts, activitat teatral, iniciatives literàries, conferències, presentacions de llibres… Però el tema pendent és sobretot el de l’ensenyament de la llengua. La dificultat més gran és representada per la falta d’un professorat prompte i preparat per a fer l’ensenyament. –Quin efecte ha tingut la llei del 2018 que permetia l’escolarització en català? –L’escola té problemes. A Sardenya no tenim autonomia escolar, perquè depenem totalment del ministeri italià, que no fa iniciatives en favor de la llengua. No fa referiment a la llei del mateix parlament italià. Posa a disposició molts diners que no s’arriben a gastar, perquè no s’hi presenten projectes. I, sobretot, no fan una formació d’un professorat perquè entri amb títols i competències a l’ensenyament escolar. És en peu alguna activitat que és lligada a la passió i a l’entusiasme d’algun mestre i d’algun professor que fa alguna activitat: un concurs literari, un projecte teatral… Diria que la gent de l’Alguer és quasi unànimement a favor de la llengua, però no fa el mínim esforç per concretar-se ni té la sol·licitació de les institucions. –Els catalanoparlants sou una minoria a Sardenya. Els parlants de sard us fan costat? –Els sards són estats sempre solidaris amb els algueresos. No pretenen la divisió o de portar els algueresos dins la temàtica lingüística sarda. Són orgullosos de tenir a Sardenya una comunitat catalanoparlant, una diversitat que ells veuen com una riquesa. –En què es tradueix? –Moltes famílies venien a l’Alguer a viure, principalment per motius de treball. Als anys cinquanta, després de la guerra, l’Alguer feia els primers passos cap a la modernitat i l’emancipació, i començava a ser la primera meta turística a Sardenya. Internacionalment, en deien la Porta d’Or del turisme sard. La gent tenia oportunitats de trobar treball a l’Alguer. Es treballava molt en empreses de construcció i el món dels paletes era català. Un fuster que agafava joves per aprendre, s’hi havien d’integrar en alguerès. Quan el mestre et cridava de portar-li la ferramenta, t’ho deia en alguerès, no en italià. Hi havia una necessitat i una utilitat de la llengua. Avui, algú que s’hi integra ho fa per amor i simpatia amb els algueresos. No és una forma d’emancipació, sinó una forma de consideració i de respecte per la comunitat que t’acull. Ho veiem en la gent que s’inscriu als cursos de llengua que fa el Centre Cultural Antoni Nughes. Principalment, aquesta gent no és algueresa, perquè ells confien de tenir ja la competència. Però resta l’element primari, que és la introducció de la llengua a l’escola, que portaria avantatges. Seria una oportunitat també econòmica i de treball per a molta gent que avui comença a tenir dificultats perquè el nombre dels alumnes baixa pel decreixement demogràfic. És de ximples no aprofitar la llei que tenim. –Una cosa és allò que diu la llei i una altra és l’aplicació real. –No entenc per què no s’aplica. Molta cosa és lligada també al funcionament de l’estructura escolar i administrativa. Probablement, hi ha massa càrrega d’activitats i de problemes, i se defenen dient que tenen moltes altres coses a fer. Es tractaria de potenciar una oportunitat que té també cobertura econòmica, perquè hi ha molts diners a disposició. Sardenya és una àrea privilegiada de la protecció de les minories lingüístiques a Itàlia i no arriba a gastar tots els diners que té a disposició per falta de projectes presentats. –El govern italià de Giorgia Meloni és hostil, és indiferent o col·labora amb la llengua? –Hi és indiferent. Itàlia ha passat de confrontar la llengua en el feixisme, quan era totalment hostil, a una posició d’indiferència. Però ens ha costat molt treballar com a representants de les comunitats. El 1984 vam constituir a Roma un comitè de les minories d’Itàlia per sol·licitar al parlament l’aplicació d’un article de la constitució italiana, el 6, que preveu el respecte i el reconeixement de totes les minories. Va ser un camí llarg, de quinze anys. Cada sis mesos, una delegació de les minories ens trobàvem amb els portaveus dels grups parlamentaris italians. Sempre deien que ho farien, fins que vam arribar a la conclusió que no ho veien com una iniciativa que funcionés electoralment. Però, al final, es va aprovar la llei de protecció de les minories lingüístiques, amb una única condició posada per la dreta: calia excloure’n el reconeixement de la comunitat gitana. Es va parlar d’una llei concreta per als gitanos, però no s’ha fet mai. –És sorprenent que no s’apliqui la llei. –Sempre he individuat la comunitat friülana, que abans era la que estava més als marges respecte de les reivindicacions, però tots han fet pinya: totes les institucions, el món de la universitat, de l’Església, de la premsa… Junts per a aplicar les normes i crear oportunitats de treball perquè parlen en friülà en qualsevol realitat institucional. La llengua es presenta com diu la llei. El món de la sanitat parla en friülà, el món de l’escola parla en friülà… –Com han aconseguit aquesta cohesió? –És una comunitat més emancipada, més oberta, més atenta a les oportunitats. Això ho haguera pogut fer beníssim Sardenya, que té 1.700.000 habitants. El Friül arriba aproximadament a 600.000 habitants. I ells, a més, reconeixen també les comunitats germanòfones que tenen a dins. Com les comunitats germanòfones de Trento i de Bozen reconeixen les comunitats ladines, que són les més vives i actives en aquells territoris. –Un dels problemes que té el català als Països Catalans és el trencament de la transmissió generacional. –Va començar de manera evident als anys setanta. El 1962 és la reforma escolar de part de l’estat italià, que porta a la conclusió de l’escola bàsica a 14 anys. Treu aquella faixa d’edat que va d’11-12 anys a 14 anys del món del treball. Abans, en aquelles edats, no se seguien els estudis, s’entrava al món del treball, sobretot al món artesà. I hi havia continuïtat lingüística, de la família al món del treball. Als anys setanta s’obliga a enviar a l’escola els fills fins als 14 anys perquè obtinguin el títol obligatori per a entrar en qualsevol feina pública. També hi havia la pressió turística, que feia tenir més en consideració la llengua anglesa. I després hi ha la televisió, que entra en totes les cases exclusivament en italià. I també, probablement, la falta de consideració del valor que representava una llengua d’identitat. No hi havia la idea dels sentiments identitaris que va reeixir a recuperar i a despertar-se al final dels anys 70. Va ser un canvi generacional. En aquells anys morien els grans algueresistes que tenien les relacions amb el món català. I per això la nova generació, que és la meva, assumeix un rol diferent amb els germans de la llengua. No amb un sentiment folklòric i sentimental, sinó amb la reivindicació de ser una comunitat d’identitat. Ens vam adherir al moviment independentista sard que hi havia, que era molt fort i molt reivindicatiu. –Hi ha algun canvi d’actitud per a reprendre la transmissió generacional entre els joves que ara tenen fills? O continua igual? –Tinc la il·lusió que sigui un canvi de perspectiva perquè comencem a veure alguna parella jove que parla en català als fills. Potser són més militants, que freqüenten els ambients catalanistes. L’italià després l’aprenen a l’escola, però la llengua de la comunitat l’has de viure en família. Per això crec que és determinant introduir la llengua a les escoles públiques i que les institucions tornin a parlar en la llengua pròpia. És un exemple extraordinari. Si la gent comuna veu la institució parlar en català, com fan quan són al bar o al carrer, és l’exemple més potent. És donar prestigi a la llengua.