Meloni atia el xoc migratori

La dreta extrema europea, inclosa l'espanyola, està sent molt ràpida i contundent a l'hora d'aprofitar el propagandístic i dramàtic gest de pressió migratòria marroquina sobre Espanya a Ceuta per marcar distàncies amb el govern de Pedro Sánchez, el govern de la regularització. Tant se val que el que Meloni, Abascal i cia. qualifiquen d'"invasió", al final haurà estat un episodi d'un dia: l'arribada massiva ha anat seguida d'un retorn també massiu. I tant se val que hi hagi hagut més de mig centenar de joves morts al mar: d'aquest drama humanitari no n'han parlat, els dirigents de la ultradreta. Del que es tracta per part d'Itàlia i Finlàndia és de reforçar la idea de la necessitat de fortificar Europa, una idea que no quadra amb la demanda de mà d'obra i que va a remolc del discurs xenòfob de l'America first que també han abraçat els Estats Units de Trump. La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ha estat rapidíssima a marcar perfil escenificant un suposat trencament del Tractat de Schengen amb Espanya que, per impossible, després ha hagut d'anar matisant. La crisi diplomàtica està servida. Però més enllà del xoc Meloni-Sánchez o Itàlia-Espanya, un gest així encara obre una crisi general a la Unió Europea, on la lliure circulació de persones ha estat un pilar de l'arquitectura continental des del 1995, fa més de tres dècades, tant des del punt de vista polític com social i econòmic. És veritat que la crisi de refugiats del 2015 va sotragar la lliure circulació sense peatges ni filtres al centre d'Europa, i que aquest passat juny s'ha endurit la política comuna migratòria. Però la decisió unilateral de Meloni, malgrat els matisos, és un precedent i un pas més en aquesta línia. Un pas, d'altra banda, que no es correspon amb la realitat dels números i els fets. Al marge que la crisi de Ceuta s'estigui resolent amb inusitada celeritat, les dades indiquen que els passos fronterers irregulars més importants estan situats al Mediterrani oriental (Grècia-Turquia), al Mediterrani italià i el canal de la Mànega entre França i Anglaterra. La península Ibèrica està molt per sota en aquest rànquing, i encara més enrere queden les Canàries. De fet, el 2025 Itàlia va rebre 66.328 immigrants il·legals en comparació amb els 36.775 d’Espanya. A més, en conjunt, del juny del 2025 al juny del 2026 s'ha produït una clara frenada de les arribades. I, a més a més, les dades també contradiuen la idea, tan explotada discursivament en els altaveus de la dreta europea, que les regularitzacions espanyoles –per exemple la del 2005 del govern de Zapatero– van suposar un efecte crida. No va passar. També resulta discutible que l'allau sobtada que s'ha donat ara a Ceuta tingui una relació de causa-efecte directa amb la recent regularització espanyola: més aviat s'ha d'atribuir a una mescla de friccions internes dins el Marroc i a la geopolítica regional, amb el paper d'Algèria, la situació del Sàhara i les pressions dels EUA sobre Rabat amb relació a Israel. L'anàlisi a hores d'ara està molt oberta. I el silenci del Marroc deixa un ampli marge a l'especulació. En tot cas, la ultradreta europea està guanyant la batalla del relat i està aconseguint portar la UE cada cop cap a posicions més antiimmigració. Meloni vol posar-s'hi al capdavant. És la política de la por que la dreta tradicional està fent seva, ni que sigui per una altra por: la de perdre terreny electoral.